RECORD DE GETSEMANÍ
JERUSALEM
Senyor Jesús,
Sé que a l’Hort de les Oliveres em vas tenir present en aquella Hora Santa d’agonia i pregària.
Amb
tu, Senyor Jesús, ofereixo al Pare els meus sofriments per a fer de la
meva vida un lliurament d’amor i de pregària per a la salvació de tot el
món sencer.
Amén
--------------
FULLA D’OLIVERA
DE L’HORT DE GETSEMANÍ
A
l’Hort de Getsemaní, testimoni presencial de l’agonia de Jesús el
Salvador, i guardat amb grandíssima cura pels Pares Franciscans, hi ha
vuit venerades oliveres, plançons de les que van presenciar l’agonia de
Jesús en aquella nit després del Sant Sopar.
Aquestes fulles
d’olivera són un sentit i estimat record per a tots els pelegrins que
han tingut la gràcia de viure i caminar en aquesta Terra Santa on visqué
Jesús.
----------------------
Obra Pia de Terra Santa
Fa
set segles que els Franciscans, en nom de la Mare Església, són els que
tenen cura dels Llocs Sagrats de la Terra on Jesús va exercir els seu
ministeri de Redempció.
Els Franciscans van succeir als Creuats a
Palestina i amb les armes poderoses de la pregària, el sacrifici, la
caritat i la misericòrdia, van establir-se allà cuidat-se dels Sants
Llocs fins als nostres dies. Gràcies al seu esperit evangèlic i a la
seva constància ocupen un lloc de servei humil i eficaç a l’Església
Catòlica en terres d’Orient, conservant els seus valors i el culte
litúrgic llatí en els santuaris més venerables del cristianisme.
A
més a més, els frares de Sant Francesc i Santa Clara han treballat
incansables des d’aleshores exercint el seu apostolat missioner en
moltes parròquies, amb la hospitalitat envers els visitants dels llocs
sagrats de Terra Santa, fent de guies espirituals en el seguiment dels
llocs i moments cabdals de la vida de Jesús, fundant escoles primàries i
superiors, escoles d’arts i oficis, residències d’acolliment per la
gent gran i també pels desvalguts, clíniques d’assistència mèdica,
establerts en l’àmbit de la Custòdia Franciscana de Terra Santa, que
comprèn Palestina, Síria, El Líban, Egipte i Xipre.
Per poder
finançar i sostenir aquesta magna obra d’apostolat i servei a les
persones es va crear L’Obra Pia o «Creuada de Terra Santa», recomenada,
protegida i defensada pels Sants Pares, una Obra del la qual poden
formar part tots els cristians, sola amb la petita aportació de fer una
petita oració i oferir anualment una almoina, ja sigui directament o per
mitjà de les «Comissaries de Terra Santa» establertes en totes les
nacions del món, en elles hi podreu obtenir més informació de la que us
hem donat en aquesta targeta recordatori.
Els Franciscans de Terra
Santa, agraïts als seus benefactors, ofereixen per a ells milers de
misses cada any i diàriament moltes oracions i sufragis.
Cristià,
Catòlic, participa en aquesta «Creuada d’amor i obra missionera» i fes
alguna aportació econòmica, així ajudaràs i rebràs els beneficis
espirituals de formar part d’aquest gran tresor espiritual.
(Cum approbatione ecclesiastica) (Franciscan Printing Press, Jerusalem)
Helena Costa, Berga
martes, 26 de febrero de 2013
jueves, 31 de enero de 2013
Casaldáliga i la terra dels Xavante
rondonia |
dijous, 31 de gener de 2013 | 14:41h
Antics ocupants il.legals i comerciants expulsats de la terra indígena ara amenacen envair la casa de Casaldàliga. Després d'haver estat finalment expulsats els intrusos de la terra dels Xavante, molta gent en aquests moments està allotjada en escoles, que han de començar les classes la setmana que ve. El mes de desembre Casaldàliga va haver de sortir de la regió por motius de seguretat i tan sols va tornar a casa seva a São Félix do Araguaia a finals d' any.
Els antics ocupants il·legals de la terra Sua-Missú, expulsats per la decisió del Tribunal Suprem del Brasil de tornar la possessió de la terra als indígenes Xavante, ara amenacen amb envair la prelatura del bisbe Pere Casaldàliga, ubicada a São Félix do Araguaia, al Mato Grosso.
Dilluns que
ve han de començar les classes i hauran de deixar les escoles públiques
on estan refugiats, després que van ser expulsats de la terra indígena.
Segons un
diari de Cuiabá, hi ha al voltant d'un miler de persones en aquesta
situació. "No tenim on anar, només això. No ens han presentat cap
solució efectiva. Només ens van treure i ens va deixar aquí. El bisbe,
però, sempre ens va voler fora, així que anirem a casa seva, perquè, com
ell diu, no existeix la propietat privada", va dir Ronaldo Cerqueira,
de 43 anys. El Govern Federal i l'INCRA es va comprometre donar terra de
la reforma agrària a les famílies desallotjades que hi tenen dret, però
el procés va a passos lents.
Casaldàliga,
de 84 anys, durant tot el conflicte entre indígenes i colons invasors
de les terres de l' àrea Sua-Missú, sempre va estar del costat dels
Xavante, i sempre va denunciar els invasors. Per
això, els colons i comerciants que havien entrat a l' área indígena no
tenen cap simpatia per la figura del bisbe. Segons ells, Casaldàliga és
el culpable del desallotjament de centenars de famílies, perquè hauria
sensibilitzat les autoritats brasileres i la comunitat internacional.
Els membres
del Bisbat de la Prelatura de São Félix do Araguaia, que esrtá
aproximadament a 90 quilòmetres d'Alto Boa Vista, el poble on les
famílies es troben, han dit que no han rebut, fins ara, cap informació
sobre la possible invasió. Segons
Pere Solà, un dels ajudants de Casaldàliga, les portes de la Prelatura
estan sempre obertes a qualsevol persona, però, no té una estructura per
acollir molta gent. "Mai impedirem ningú d' entrar. Però haurem de fer
alguna cosa, almenys per a la seguretat de Casaldàliga si volen envair.
L'estructura aquí no suporta tanta gent ", va dir Solà.
Des de l'
inici de l'expulsió dels invasors de les terres indígenes, que va
començar a principis de desembre, Casaldáliga va rebre amenaces. El
bisbe per raons de seguretat va haver de sortir de la Prelatura amb
escorta de la Policia Federal. Aleshores la prelatura va emetre un
comunicat lamentant la situació viscuda pels ocupants il · legals: "Lamentem
que persones humils hagin estat enganyades per promeses dels polítics i
d'altres persones, interessades només en apoderar-se d'aquestes terres,
que històricament són propietat del poble Xavante. Són els mateixos que
acostumen aprofitar-se del poble per assegurar els seus interessos.
Rebutgem totes les amenaces que el nostre bisbe emèrit Pere ha rebut,
així com membres del poble Xavante. Tingueu en compte que cap tipus de
violència podrà revertir la decisió presa pels tribunals i els actes
delictius tan sols poden augmentar el sofriment de més persones i les
seves conseqüències hauran de recaure també en aquells que els
practiquen ".
Font: HELSON FRANÇA, DIÁRIO DE CUIABÁ
miércoles, 9 de enero de 2013
2007-12-11 - Jericó
"Creure en Catalunya i en la seva plenitud" *** (Maria Torrents)
"Jericó"
mtorrents | dimarts, 11 de desembre de 2007 | 13:29h (Maria Torrents, CA)
El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides, són dins nostre ja en aquest precís instant ".
Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu a assolir. Aquest habits ens encallen en l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual cal sovint experimentar la manca de comfort de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana.
Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides són:
- tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència".
- tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement.
Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços de canviar les estratègies que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració.
Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència perquè ens hi juguem ja no només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans.
Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu.
Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar?
La raó fonamental d'aquest fracàs continuat s'ha de cercar en la praxis de la classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Esser.
Tenim d'una banda, doncs, els que defensen el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que la insidia practicada continuadament pels socialistes és tan o més letal que la practicada pel PP, perquè és més subtil.
Els nostres colonitzadors i els seus fidels botiflers no es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va ser una conquesta política per defensar la llibertat, no els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front i un veritable sentit de la justícia i la llibertat.
A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns i que ara s'emparen en la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300 anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Esser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret a aquells homes que treballen per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la justícia o de la democràcia com a eina exterminadora.
A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem amb veu clara que el genocidi que cometen contra aquest poble és el més gran abús de poder que es pot perpetrar: el crim contra tot un poble.
No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència que està experimentant la nació catalana els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò de què s'han apropiat i mantenen per la força, i a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional.
Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies de submissió al colonitzador.
On ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents.
La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin. Un savi va dir que la definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental " és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents".
Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!!
El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds de bogeria suïcida per manca d'intel.ligència, o perquè l'ànima d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva.
Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria en els seus representants polítics no són, però, els seus pitjors pecats.
M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat una realitat inevitable.
No saben aquests senyors que les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent?
El líder que coneix profundament l'ànima del seu poble i confia en la seva gent té la capacitat de fer brollar totes les potencialitats magnífiques que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima, fer créixer la confiança i posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast.
Amb un paper d'anti-lideratge total, els polítics catalanistes i independentistes que ara ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor per aquest poble, una influència perniciosa sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud.
I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència que té com a senyera la llibertat.
Malgrat els seus esforços, però, ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública.
S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus donant-se suport mutuament, formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i la Justícia, que vol la plenitud del poble, fa cap davant les muralles i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat.
No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbolicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix.
Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala la data de la instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals.
Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014.
(1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que han situat la nostra llengua en un ghetto en procés d'extinció.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Escrit l'11 de desembre del 2007
"Jericó"
mtorrents | dimarts, 11 de desembre de 2007 | 13:29h (Maria Torrents, CA)
El reputat coneixedor de la naturalesa humana, A. Robbins, ens recorda que "els recursos que necessitem per canviar qualsevol cosa en les nostres vides, són dins nostre ja en aquest precís instant ".
Allò que sovint no els deixa aflorar, i fer que el canvi efectiu s'esdevingui, són les neuroassociacions que hem creat en les nostres conductes, les quals han generat uns hàbits que ens desvien de l'objectiu a assolir. Aquest habits ens encallen en l'anomenada "zona de comfort". Aquella zona "ja coneguda", per sortir de la qual cal sovint experimentar la manca de comfort de trencar les velles neuroassociacions, els vells hàbits. Cal coratge i lucidesa per entrar en un nou nivell de consciència que es reflecteixi en la nostra vida quotidiana.
Dues condicions per crear canvis consistents en les nostres vides són:
- tenir una consciència clara i determinada d'allò que vols, perquè " res no passa en la nostra experiència, si no és a través de la pròpia consciència".
- tenir unes raons poderoses, uns perquès prou potents que t'empenyin cap al canvi inexorablement.
Aquestes dues condicions, però, queden reduïdes a no res, si continuem fent les mateixes coses, practicant les mateixes conductes que ens han situat on som. Si no som capaços de canviar les estratègies que ens han abocat a la situació insatisfactòria de què volem sortir, les nostres vides no canviaran, i només experimentarem més dolor i frustració.
Quan traslladem aquestes consideracions a la nostra vida nacional, ens adonem que les dues condicions essencials es van definint cada dia més clarament per a molts catalans. Volem la independència perquè ens hi juguem ja no només el nostre benestar material i psicològic, sinó la nostra mateixa existència com a catalans.
Tenim, doncs, l'objectiu clar i unes raons prou sôlides, perquè tenen a veure amb la integritat del nostre Esser col-lectiu.
Què ens té, doncs, continuament encallats en aquest fangar?
La raó fonamental d'aquest fracàs continuat s'ha de cercar en la praxis de la classe política catalana, que està instal.lada en la seva zona de "comfort", practicant les mateixes velles estratègies que ens han portat a aquest cul de sac. L'estratègia dels colonitzadors, dels que inoculen la mentida cercant la confusió i l'afebliment del nostre poble, i l'estratègia dels que accepten la colonització i en fan el seu negoci. Ambdós bàndols s'alimenten i es necessiten mutuament per poder-se continuar mantenint a la seva zona "de comfort", amb les panxes plenes i les llengües impostores. I tot això mentre condemnen aquest poble a la indignitat, negant-li l'expressió del seu Esser.
Tenim d'una banda, doncs, els que defensen el dret del colonitzador. Les seves estratègies tenen com objectiu l'afebliment progressiu del poble català i la seva desaparició. Per això el seu interès a amagar els nostres símbols i a substituir la nostra llengua per la dels colonitzadors. En aquesta línia el darrer atemptat perpetrat pel govern del PP de tancar el repetidor de TV3 al País Valencià, no és el més greu, encara que sí el més desvergonyit i brutal, però hem de tenir clar que la insidia practicada continuadament pels socialistes és tan o més letal que la practicada pel PP, perquè és més subtil.
Els nostres colonitzadors i els seus fidels botiflers no es cansen de repetir que en democràcia tothom té el mateix dret a defensar el seu punt de vista. S'obliden que la democràcia va ser una conquesta política per defensar la llibertat, no els drets dels opressors, dels colonitzadors. I quan aquesta democràcia es perverteix per justificar una situació a la qual s'hi ha arribat per l'ús de la força i l'abús de les lleis, dictades només a favor de l'usurpador (1), aquesta democràcia és una comèdia. Una comèdia que no es creu ningú que tingui dos dits de front i un veritable sentit de la justícia i la llibertat.
A tots aquests colonitzadors que quan els ha convingut s'han emparat en les armes per reduir-nos i sotmetre'ns i que ara s'emparen en la "seva democràcia" per acabar de rematar la feina que fa 300 anys que els dura, se'ls ha de dir ben clar que davant la justícia que "ve de dalt", la justícia de l'Esser, no tenen cap dret sobre la nació catalana, per molt que ells se l'otorguin amb les seves lleis. Perquè l'autèntica justícia només reconeix el dret a aquells homes que treballen per la llibertat i per la plenitud dels pobles, no els que utilitzen el nom de la justícia o de la democràcia com a eina exterminadora.
A tots els colonitzadors, els instal.lats a Madrid, i els instal.lats a la nació catalana els diem ben alt que no els reconeixem cap dret. I denunciem amb veu clara que el genocidi que cometen contra aquest poble és el més gran abús de poder que es pot perpetrar: el crim contra tot un poble.
No els reconeixem cap dret, però si que els exigim l'acompliment d'un deure, que el procés de canvi de consciència que està experimentant la nació catalana els obligarà a fer efectiu, per grat o per força: que deixin allò de què s'han apropiat i mantenen per la força, i a força de mentides i manipulació mediàtica. Que treguin la grapa de sobre la nostra nació, a fi que poguem restituir-nos allò que se'ns va arrabassar brutalment: la nostra llibertat, la nostra plenitud com a poble. La nostra ànima nacional.
Pel què fa als polítics que diuen, i potser s'ho creuen, defensar la nació catalana, crec que s'haurien de replantejar seriosament les seves estratègies de submissió al colonitzador.
On ens han portat els seus ingenus intents d'encaixar-nos amb Espanya? Els resultats són evidents.
La nació catalana està en una situació de fallida absoluta en tots els nivells, i malgrat això, encara continuen aferrant-se a les seves posicions autonomistes, amb la vana esperança que les coses s'arreglin. Un savi va dir que la definició més gran d'insensatesa, d'alienació mental " és seguir practicant les mateixes estratègies una vegada i una altra i esperar-ne uns resultats diferents".
Això és precisament el què fan aquests defensors dels nostres interessos nacionals!!
El que ens hauríem de preguntar és si practiquen aquestes actituds de bogeria suïcida per manca d'intel.ligència, o perquè l'ànima d'esclau que tota colonització desenvolupa en els colonitzats, els escanya el coratge de reconéixer que amb les seves actituds claudicants i acomodatícies només justifiquen la feina del colonitzador: la nostra mort col.lectiva.
Aquets trets definidors del caràcter dels representants polítics "catalanistes" i "independentistes?!": la ingenuïtat, la intel.ligència obcecada, l'ànima d'esclau......que cap país lliure toleraria en els seus representants polítics no són, però, els seus pitjors pecats.
M'atreveixo a dir que la seva culpa més greu és la seva absoluta manca de confiança en el poble català. La seva absoluta manca de confiança en la nostra capacitat d'esbandir la mentida que ens atenalla i guanyar la llibertat. De fer el salt de consciència que farà la llibertat una realitat inevitable.
No saben aquests senyors que les creences dels líders d'un poble es projecten sobre la seva gent?
El líder que coneix profundament l'ànima del seu poble i confia en la seva gent té la capacitat de fer brollar totes les potencialitats magnífiques que estan esperant per sortir en escena. Aquesta és la tasca de l'autèntic líder: infondre autoestima, fer créixer la confiança i posar a l'abast de la seva gent els recursoso emocionals i psicològics perquè puguin desplegar totes les seves capacitats. La tasca de l'autèntic líder és recordar al seu poble, amb les seves actituds, amb les seves paraules i amb les seves accions, que són capaços de tot. Que la plenitud és al seu abast.
Amb un paper d'anti-lideratge total, els polítics catalanistes i independentistes que ara ocupen els escons del nostre Parlament, exerceixen amb la seva manca de confiança i d'amor per aquest poble, una influència perniciosa sobre l'estat anímic de la nació catalana. Les seves actituds fan el nostre poble més esclau, més mesell, més trist i més infeliç, perquè li neguen el dret més essencial de tot ésser: la reconeixença de la seva vàlua, de les seves capacitats, de la seva bellesa interior i de la seva plenitud.
I amb la seva actitud retardatària, frenen l'eclosió d'aquesta nova consciència que té com a senyera la llibertat.
Malgrat els seus esforços, però, ja no hi ha res que pugui frenar la instauració d'aquesta consciència. I la seva presència cada dia més arrelada en el cor de més i més catalans, serà el què anorrearà la vella consciència que ara es debat en ple protagonisme en la nostra vida pública.
S'esdevindrà com en la imatge símbòlica de l'enderrocament de les muralles de Jericó. La vella consciència, la dels colonitzadors i la dels esclaus donant-se suport mutuament, formen la muralla que ofega la ciutat. Una nova consciència arrelada en la Veritat i la Justícia, que vol la plenitud del poble, fa cap davant les muralles i no fa res més que donar-hi una volta cada dia, durant set dies, fent sonar el corn, fent sentir la seva veu. I el setè dia, les muralles- la vella consciència- s'esfondren. La consciència superior ha reduït al no res l'antiga concepció de la realitat.
No és casualitat que es donin voltes a les muralles durant set dies i què al setè dia s'esmicolin. El número set simbolitza la plenitud. Calen set dies, simbolicament parlant, perquè la nova consciència s'instauri en el cor dels homes. En el moment que aquesta consciència s'ha arrelat, la vella s'esvaeix.
Tampoc no és casualitat que la data del 2014 contingui el número set. Ens assenyala la data de la instauració definitiva de la nova consciència com a rectora dels nostres destins nacionals.
Mentrestant Catalunya Acció, amb tots els catalans portadors de l'estendart de llibertat, hem començat a donar la primera volta a les muralles tot fent sentir el corn, la crida d'allò que està reclamant el seu legítim lloc. Hem començat les voltes, que es continuaran, una per cada any, dels set que ens separen del 2014.
(1) l'exèrcit, el control mediàtic, les lleis contrâries a la llibertat i plenitud del nostre poble. Lleis que han esquarterat el nostre poble, lleis que han situat la nostra llengua en un ghetto en procés d'extinció.
Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció
Escrit l'11 de desembre del 2007
lunes, 2 de julio de 2012
El Pare nostre
carme.laura |
dilluns, 2 de juliol de 2012 | 08:30h
El "Pare nostre" és una bella oració, bella perquè no és un rés imposat ni impostat sinó l'expressió d'un prec que tothom, a la seva manera, ha fet algun cop, una conversa silenciosa en busca d'ajut.
Ara l'oració que els evangelistes trameteren no és exactament com la d'abans, com quan ella l'aprengué, dues són les paraules que han canviat. Deia així: "... i perdona'ns els nostres deutes, així com nosaltres perdonem els nostres deutors" i ara diu: "...perdona les nostres ofenses, així com nosaltres perdonem els qui ens ofenen".
"Deutes" i "deutors" era la traducció literal delsmots corresponents de l'antic Evangeli escrit en el grec franc de la Mediterrània oriental de l'època, la koiné. Amb el temps i la nova versió del llatí de la Vulgata els deutes es convertiren en culpes i aquestes més tard en ofenses i en ofensors els deutors.
Demanar
que els deutes fossin perdonats i no les culpes o les ofenses era propi
dels ciutadans dels segles primers de l'Imperi Romà, com ho hagués estat
a la Grècia Antiga i al'Edat Mitjana, no pagar els deutes implicava
l'esclavitud. Cal recordar que una de les raons per les quals Julius
Caesar fou assassinat era la seva intenció de perdonar tots els deutes
als ciutadans romans, el que no podia ser sostingut pel tresor de
l'Imperi, també carregat de deutes.
No debades, doncs, a l'antiga oració es demanava que els deutes foren perdonats.
No n'hi ha hagut prou amb dos mil anys perquè aprenguéssim la dura lliçó. Seria apropiat, potser, que el "Pare nostre" recuperés l'antiga versió que ella aprengué de petita, seria un "aggiornamento" força correcte.
No debades, doncs, a l'antiga oració es demanava que els deutes foren perdonats.
No n'hi ha hagut prou amb dos mil anys perquè aprenguéssim la dura lliçó. Seria apropiat, potser, que el "Pare nostre" recuperés l'antiga versió que ella aprengué de petita, seria un "aggiornamento" força correcte.
Versió per imprimir (format PDF)
Comentaris: 3
- iUniverseL'article està compost en un bon mètode excel · lent que també implica un munt d'informació útil i els detalls per a mi. Estic content de es poden trobar a través del seu mètode de distingit de l'elaboració de l'entrada. Ara s'assegura que no és complicat per a mi reconèixer i posar en acció el concepte. Gràcies amb el lloc.
iUniverse
- Llàstimaaquesta modificació no s'ha fet en català, només s'he fet en castellà. a voltes les casualitats no són inocents.
- Quins deutes hem de perdonar?Maite | dilluns, 2 de juliol de 2012 | 09:50hReflexió aguda i molt interessant. Tinc, però, un dubte seriós: quins deutes hem de perdonar, els dels qui no poden pagar l'hipoteca, o els d'en Rodrigo Rato, Camps, Millet, Montull...? Potser els de Bànkia?
sábado, 1 de octubre de 2011
Pregària del Jesuïta
nes paraules de Lucho Espinal, jesuïta assassinat pels militars a Bolívia el 22 de març del 1980
Lucho Espinal, de nom Luis Espinal Camps, nascut el 2 de febrer de 1932 a Sant Fruitós del Bages, ingressà a la SJ (Companyia de Jesús) l'agost del 1949 i fou ordenat sacerdot el mes de juliol del 1962. Fou traslladat a Bolívia com a missioner, on lluità pels Drets Humans.
A més de jesuïta, fou cineasta, comunicador social i radialista en la seua tasca pastoral a Bolívia. Va ser detingut per paramilitars i torturat, i li arribà el martiri el 22 de març del 1980. Assassinat planificat pel govern de García Meza, Luis Arce Gómez i Guillermo Moscoso.
Entre altres estudis, estava en possessió de la Llicenciatura de Filosofia per la Universitat de Barcelona, la de Teologia per la Facultat de Sant Cugat del Vallés i especialitzat en cinema i televisió a l'Scuola Superiore de Giormalismo e Mezzi Audiovisuali de la Universitat del Sacro Cuore de Milano. Havia estat també professor de literatura grega i poesia llatina al Col.legi de Sant Pere Claver.
Les paraules les traduesc a la nostra llengua:
"Som torxes, i solament tenim sentit quan ens cremem; solament aleshores serem llum. Allibera'ns de la prudència covarda, que ens fa eludir el sacrifici i cercar seguretat. Gastar la vida no és quelcom que es faça amb gestos extravagants i falsa teatralitat. La vida es lliura senzillament, sense publicitat, com l'aigua de la font, com la mare que dóna el pit al seu fillet, com la suor humil del sembrador.
Ensenya'ns, Senyor, a llençar-nos a l'impossible, perquè darrere de l'impossible estan la teua Gràcia i la teua Presència: no podem caure en el buit. El futur és un enigma, el nostre camí es perd en la boira. Amb tot, volem seguir donant-nos, perquè Tu estàs esperant en la nit amb mil ulls humans que es desfan en llàgrimes."
viernes, 12 de agosto de 2011
Bisbe Deig
DIGUEM SÍ (ESCRIT DEL BISBE DEIG)
per la Montse Saltim el divendres, 12 / agost / 2011 a les 09:40
- Diguem sí a la solidaritat. És fruit de l’amor, eixuga llàgrimes i allibera dels egoismes.
- Diguem sí al diàleg, perquè és recerca de la veritat i camí de la pau.
- Diguem sí a la pau. . . És l’ordre fet vida i bellesa.
- Diguem sí al perdó. Amb ell retrobem els germans i s’obliden ofenses.
- Diguem sí a la reconciliació. Ens convé avui i ens assegura el retrobament i l’amistat d’uns amb altres.
- Diguem sí a la sinceritat, perquè amb ella fem possible i fàcil la fraterna convivència.
- Diguem sí a la convivència. Amb ella practicarem la germanor i sabrem estimar-nos més.
- Diguem sí als valors espirituals. Són els que sempre duren i donen valor a tots els altres.
- Diguem sí a la llibertat. Ser esclaus del pecat o dels ídols lliga mans i ens deixa indefensos.
- Diguem sí a l’amor. És el més elevat i constructiu dels valors humans.
- Diguem sí a l’esperança. És la claror de l’alba que il.lumina camins cap a la plenitud.
- I diguem sí a la vida! És el valor que sosté tots els altres, perquè sense vida es fan impossibles.
- Diguem sí a tot el que sigui el bé. Demanem esperit de discerniment per a saber apreciar els valors que veritablement són vàlids i bons.
miércoles, 19 de marzo de 2008
La conversió de Saule (Pau)
La conversió de Saule (Pau)
(Ac 9, 1-25)
Com més t’endinses en l’estudi de la Bíblia i en conseqüència també a la vida de Jesús, més te n’adones que sens dubte va ser un ésser excepcional. Evidentment que per tot creient és ja sabut, però potser ho diem per les poques referències aprofundides que hem fet del personatge. Hom pot pensar en el relat que d’Ell s’ha fet al llarg de la història, com si realment es tractés de l’explicació d’una vida, d’uns fets atribuïts a una persona en concret.
Des del meu punt de vista, i tenint la certesa que es molt limitat, a cada passatge, a cada paràbola, descobreixes que a darrera de la seva pròpia història, fascinant ja de per si, hi ha un missatge, una manera de ser les coses, una manera de viure i de comportament, una filosofia vàlida per a tots els temps.
I no només en la seva vida viscuda en un lloc i en un temps determinat. Sinó que ho vas descobrint també en tots aquells escollits que el van seguir.
Sabia be a qui triava, des dels 12 primers, fins a cada u de nosaltres. Tots tenim una tasca a complir i si creiem que no en tenim cap, tant sols viure estimant ja es la tasca que hem de fer i no es pas poc. Per tant som afortunats que es fixés amb nosaltres.
Sant Pau, home culta, poderós, influent, tenaç, perseguidor, també és escollit per Déu.
Sembla que trenca tots els esquemes de la gent que el seguien, pobres, humils, insignificants, malalts, rebutjats per la societat.
Que ens vol dir Déu amb això?
Que no es mai tard per acostar-te a Ell.
Que per molt pecadors que siguem, sempre trobarem els seus braços oberts.
Que un, a la vida, sempre pot canviar.
Que cal baixar del nostre “cavall de batalla”, els nostres egoismes personals, el nostre orgull, i tocar de peus a terra per seguir un camí més humil.
Que hem de treure’ns els bandatges dels ulls per veure clar a on és Qui ens crida.
Que val la pena lluitar pel que un creu, per la fe en Jesús, encara que siguem malt vistos per la societat d’avui.
Que trencar amb un mal passat, es un acta de fortalesa i llibertat.
Es la conversió de Pau, la que ens fa adonar de les nostres misèries. Reflexionem-hi i ben segur que buscarem la nostra pròpia conversió. Cal no oblidar que aquell que de sempre ha estat seguidor de Crist, no pot pretendre tenir l’exclusivitat del seu amor, l’haurà d’aprendre a compartir amb el nou convertit.
Montse Garcia
Grup Patriarques de Berga
Suscribirse a:
Entradas (Atom)