Exhortació de Nadal

19 desembre 2007

Exhortació de Nadal

Estem vivint uns fets històrics decisius per la nació catalana.
Les velles consciències de l'usurpador prepotent i de l'esclau claudicant i submís s'erigeixen orgulloses com torres inexpugnables al centre neuràlgic de la nostra nació, però són gegants amb peus de fang.
La nova consciència, la consciència de llibertat, de dignitat i de plenitud; aquesta consciència que regirà en un futur molt proper els destins del nostre poble, està rugint ja com un riu subterrani que és a punt d'esbotzar totes les tanques que li imposen.

Aquests fets que atempten contra els fonaments bàsics de la nostra nació ens obliguen a posicionar-nos, i tota resposta o manca de resposta posa en evidència a quina consciència servim amb el nostre pensament, les nostres actituds, les nostres paraules i els nostres actes.
Tot aquest procés ha de ser entès no com un simple descabdellament de fets, sinó com un procés de destriament. S'està separant el gra de la palla. Tots som provats al gresol, com l'or és depurat al foc.
D'aquesta tria en sorgirà la "resta" sobre la que es construirà la nova nació catalana. Hi ha molta podridura dins la nostra pàtria, i el seu destí és consumir-se sense deixar rastre.

A tots els que ens hem compromés en aquest canvi de consciència, se'ns demana des del més pregon del nostre Ésser que siguem capaços de portar a terme aquesta transició sense malejar-nos amb aquelles emocions, sentiments i actituds que arrosseguen cap a la destrucció.
Cal que fixem la nostra atenció en la llum perenne que crema al centre del nostre Ésser: la llum de la integritat, de la sinceritat amb nosaltres mateixos, de la saviesa, de la compassió, del coratge per fer allò que cal fer. I que prenguem la lliure decisió de posar aquest centre espiritual al capdavant de la nostra lluita. Tinguem la saviesa de donar el comandament de les nostres vides i de tot el procés en el que estem inmersos a la nostra autèntica naturalesa.
No hem de negar la por, ni l'odi que sovint reclama el seu lloc, ni el desànim, ni la temptació de llençar la tovallola. No, hem de reconéixer tota aquesta amalgama tan humana de pensaments i sentiments i posar-la al servei del nostre centre director: l'esperit que ens aguanta.
La infinita saviesa interior de cada un de nosaltres, obeint el comandament rebut, sabrà transmutar i utilitzar totes les nostres potencialitats, emocions i sentiments en benefici de la tasca que ens ha estat encomanada i que lliurement hem acceptat d'acomplir.

Exhorto tots els guerrers d'aquesta nació a mostrar la màxima equanimitat davant la crueltat dels atacs que estem patin, i davant la passivitat dels qui tenen els mitjans per evitar-ho i no els utilitzen.
Us exhorto a fer el pas decisiu que ens ha de garantir el resultat final:
No us contempleu més com a homes febles que s'enfronten impotents als poders foscos de la mentida i l'opressió, amos durant tants segles de l'ànima d'aquest poble.
Contempleu-vos a partir d'aquest precís instant com a éssers que han descobert la seva veritable naturalesa: l'esperit. Substància essèncial del nostre Ésser i font de la nostra fortalesa. I posem aquest esperit al capdavant de la nostra vida individual i nacional.
Aquest esperit d'integritat i absoluta plenitud ha de ser el batec del nostre coratge, la intel·ligència de la nostra ment, els mots que pronunciïn els nostres llavis, la total convicció de la justícia que ens ampara, la força que ens guia cap a la llibertat.
Es l'experiència d'aquesta integritat la que ens otorga la certesa que aquest esperit a qui hem donat el comandament ens aplanarà els camins i ens proporcionarà la intel.ligència i el coratge per acomplir allò que ens ha estat encomanat. Ens dóna la convicció que el veritable poder no està en les quantitats ni en les astúcies humanes, sinó en aquesta força harmoniosa, potent i imparable que emana del centre del nostre Ésser. Aquest mateix esperit ens impedirà relliscar cap a qualsevol pensament o actitud que posi en perill la consecució en plenitud de la tasca que hem d'acomplir, i farà efectiva la sentència bíblica "deu homes justos salvaran la ciutat".

La nostra decisió inapel·lable de situar l'esperit com a estendard i guia de la nostra lluita és la garantia del resultat final: l'alliberament polític i mental de la nació catalana.


Maria Torrents
Consellera de Catalunya Acció

Pregària inesperada

Deserta el fosc, i que et sigui la pena
com un espai secret de tu mateix
des d'on tot és insòlitament digne.
No l'enyor que marceix, sinó el cabal
de serenor, la solitud entesa
com un estar en les coses per comprendre'n
les mudances, els ritmes, la bellesa.
Així el dolor no crema ni resseca
i en el silenci hi trobes l'harmonia
que semblava trencada ja per sempre.

Deserta el fosc, surt a la llum i viu.

Miquel Martí i Pol

Dos capítols abans. "història d'un zelotes"

—«Ha estat un dia difícil, avui!
Tens un poc de temps per a mi?
Un home sense amics és ben poca cosa, no ho
creus?
1 jo avui ja he començat a enyorar els meus amics!
Els enyor i pas pena per ells. Són febles. Són tan
ingenus sovint! Però... són els meus amics.
Voldria que els anàs bé. Ben pensat, els acab d'afi-
car en un bon bullit.
Vine.
Si no frisses, podem seure un poc.
M'agrada veure la posta del sol darrere el llac.
El llac! Jo som de Natzaret, saps? No gaire lluny.
Fa un moment recordava la primera vegada que vaig
veure el llac. Mon pare ens hi dugué, a la meva mare
i a mi. Em va astorar tanta d'aigua, tants de blaus.
Em quedà gravada la remor bellíssima dels rems, en
pegar dins l'aigua. 1 el so sec de les pedres rossegant
amb les ones de la riba.
Jo vaig dir al meu pare que en tornar gran vol-
dria esser pescador. Es va riure de mi a pler. De lla-
vors ençà em fascina el llac.»
Es girà cap a mi:
—«T'avorresc?»
Ijo:
—«No. Gens m'avorriu, Mestre.»
Ho vaig dir a la defensiva, curiós i per pura edu-
cació.
46
Per què m'havia cridat?
Què volia de mi?
No m'acabava de fiar. Devia haver descobert que
jo era allà per espiar-lo?
En resposta als meus pensaments, digue:
—«T'he observat. Fa temps que et veig entre la
gent. T
A vegades passa que et fixes en una persona. 1
sense que sàpigues massa bé per què, et crida l'aten-
ció Tens la intuïció que és una persona interessant.
A mi m'agrada fer-me topadís quan em succeeix
amb algú. Per això t'he cridat. M'ho has de perdonar.
No. No diguis res.
Mira com s'amaga el sol.»
Callàrem.
Jo, incòmode.
Ell, semblava feliç.
—«El teu poble és a prop?
Perquè tu ets de per aquí, com jo.
Basta veure't.»
Li vaig dir que sí amb el cap.
—«El meu pare era fuster. Feia un poc de tot a
Natzaret. Ja saps. Pocs doblers i molta rusca. No hem
tengut mai terres a ca nostra. Un parell d'animals
teníem en el corral. Poca cosa. Però ens ho passàvem
bé! Quin home el meu pare!»
Un nigul de boira va passar pels seus ulls.
—«No pots imaginar com l'he enyorat.
No s'hauria de morir la gent que estimam.»
Sentir-lo parlar del seu pare em produí un calfred.
Com si s'hagués obert un portelló molt de temps
tancat, em volaren fins al cervell impressions d'altre
temps. Nítides, reapareixien imatges volgudes. Deca
meva. De la terra. Del poble. Imatges que em sembla-
ven enterrades per a sempre.
El veia allà assegut, mirant cap al llac.
I jo m'anava trobant bé devora seu.
47

Fou llavors que li vaig dir que era de Cafarnaüm.
Tot d'una me'n vaig penedir: Acabava de rompre
una regla d'or del Moviment. El primer pic.
1 si tot fos un parany per treure'm informació?
—«Simpàtics, els de Cafarnaüm!
No hi devies esser quan jo vaig predicar a la vos-
tra sinagoga.
Et recordaria. Segur.
Hi tenc alguns amics al teu poble. Bons amics.
Són pescadors. 1 ara vénen amb mi•»
No havia notat el meu recel. Millor.
Continuà parlant.
Sense fer preguntes.
Però jo captava el seu interès per mi.
He de confessar que fou una experiència nova. Es-
tava massa avesat a la relació que s'esgota en la tas-
ca que dus entre mans i t'han encomanat sense altra
pretensió que la de ser eficaç.
Notava que m'anava desarmant.
Feia anys que no parlava a ningú de mi.
Feia anys que ningú no em demanava per les me-
ves inquietuds, pel meu benestar...
Em vaig recordar de la primera entrevista amb
el Rabí de Cafarnaüm. Un record dolç.
Li vaig començar a contar coses de la meva infan-
tesa. Coses simples. Intranscendents.
Ell feia comentaris frescs, agradosos. 1 rèiem dels
nostres acudits.
—«Escolta. Saps que t'estic ben agraït?
Avui m'he cansat. Em sentia una mica sol. Un poc
trist.
Sovint en passa. Quan he parlat molt a la gent.
Em deixen sol.
1 avui tenia ganes de xerrar amb algú.
Podem marxar, si vols. No et voldria fer perdre
temps.»
48
Li vaig demanar que per favor ens quedàssim un
poc més.
Començava a fer-se fosc.
—«I si sopàssim?»
Encenguérem foc.
1 ell va treure d'un sarró pa, figues i mel.
Parlàvem. De tot i de res.
Passava el temps i, imperceptiblement, la conver-
sa es feia més nostra.
En un moment donat, vaig sentir la necessitat de
contar-li la mort del meu pare i el que havia signifi-
cat per a mi.
M'escoltava amb una gran tendresa.
'Ell aleshores em digué de la seva lluita interior,
dels projectes que li bullien dins el cap. Veia el món
i, en això coincidíem, perdut en una xarxa inextrica-
ble d'egoismes. Em va parlar llargament del que con-
siderava l'únic remei i l'única sortida. Creia cegament
en la força de la solidaritat amb els més malmenats
per la societat, en la fratemitat universal. Posseïa l'art
de la comunicació i el seu entusiasme era contagiós.
En moltes coses em semblava sentir-me a mi ma-
teix. 1 em fou fàcil obrir l'arqueta de la meva intimi-
tat. Vaig descobrir que teníem molt en comú. Pero
també opcions ben diverses. Visions de les coses gai-
rebé oposades.
No em vaig sentir capaç de dir-li que pertanyia
al Moviment.
Molt menys que jo fos allà per ordre d'ells.
Però no importava. Qualque cosa més fonda que
el que ens separava —i no era poc— em feia estar
de gust amb Ell. Qualque cosa indefinida que tot just
acabava de néixer aquell vespre entre nosaltres dos.
1 encara em faltava aprendre que el que compta
realment, el que fa canviar els homes, sempre és in-
definit: impossible de classificar-ho amb paraules. 1
sempre comença amb una trobada.
49

Ens acomiadàrem tard.
Quedàrem que ens tornaríem a veure.
Em va estranyar que no m'insinuàs fer-me dels
seus.
Li ho vaig agrair.
Li hauria dit que no.

De Cafarnaüm a Jerusalem -Teodor Suau-

—-«T'he enviat a demanar perquè vull parlar amb
tu. La situació ha canviat per a nosaltres. Te'n supòs
al corrent. El Moviment guanya força i això ens obli-
ga a replantejar la nostra estratègia, sobretot pel que
fa als Fariseus i als Sacerdots de Jerusalem. Necessi-
tam el màxim de consens amb les forces influents
en el poble. Cada dia són més els Fariseus que es
fan dels nostres. 1 em sembla que amb algunes con-
cessions sobre el paper de la Llei podríem comptar
amb el suport de tot el grup. Almenys, no el tendríem
en contra.
Amb els Sacerdots és una altra cosa. Mai no se-
ran favorables a qualsevol canvi que suposi minva
del seu poder. Però hi ha un punt en el qual Fariseus
i Sacerdots es troben estranyament d'acord. A Jeru-
salem cada cop estan més inquiets pel camí que pren
l'afer Jesús de Natzaret. El volen llevar d'enmig.
Quant abans millor. Els motius són diferents. Els Es-
cribes i Fariseus hi veuen un destructor de les essèn-
cies d'Israel. Un blasfem molt perillós. Es carrega
la Llei i, el que és encara molt més greu, predica un
Déu incompatible amb la nostra tradició. Es confor-
men a desautoritzar-lo davant el poble i a imposar-li
un càstig tal com preveu la Llei.
Els Sacerdots van més lluny. El missatge de Je-
sús destrueix les bases del seu poder. Això és evi-
dent. 1 li cerquen la pena de mort.
54
Han arribat a una entesa. 1 han elaborat un pla.
La iniciativa és dels Sacerdots. Ens demanen també
la nostra col•laboració.
Mira: aquí tenc una carta del Gran Sacerdot. Em
proposa unir-nos a ells "per acabar d'una vegada amb
aquest perill nacional, que fa el joc als ocupants de
Roma i afebleix l'única força actual d'Israel: la seva
indestructible unitat entorn de la Llei i del Temple".
Ja ho sé, que no li importen gens ni la Llei ni el Tem-
ple, a una geneta com el Gran Sacerdot. 1 que resulta
ofensiu, cínic, sentir-lo parlar dels «ocupants». Però
el problema ara no és aquest. 1 ell ho sap. Per a nos-
altres pot significar quelcom d'interessant. En pri-
mer lloc, suposa un reconeixement gairebé oficial de
la nostra força. Per què creus que s'ha arriscat a es-
criure una carta? Una acció conjunta ens donaria
prestigi davant els sectors que controlen la situació,
romans inclosos, que ja deuen estar assabentats de
tot. .,
Per part nostra, hem arribat a una conclusio.
En la conjuntura actual no es pot tolerar cap no-
vetat que afebleixi l'odi del poble contra els romans
o que posi en qüestió els nostres mètodes per fer-los
fora. Si aquest Jesús representa un obstacle en tal
sentit, ha d'esser neutralitzat sense contemplacions.
Altrament no faria més que impedir i retardar la re-
volta definitiva.
Què en penses tu?»
M'agafà desprevingut.
No esperava que les coses es trobassin així.
Per altra banda, no m'hauria de sorprendre.
El que coneixia de Jesús m'obligava a donar la
raó al plantejament d'uns i altres. Tard o prest s'ha-
via d'arribar a l'enfrontament. El mateix Jesús s'ho
veia venir.
Però... el Rabí de Natzaret ja no significava per
a mi l'objecte d'una missió que hom m'havia enco-
55

manat. S'anava convertint en algú: una persona que
m'interessava. La nostra entrevista —ignorada, grà-
cies a Déu, pels zelotes— m'havia produït un xoc.
L'inici d'una crisi, les conseqüències de la qual no
podia encara mesurar.
En plena contradicció interior, les paraules del
Cap m'abocaven a una presa de postura. A una op-
ció. Esser coherent amb la lògica dels dirigents d'Is-
rael. 0 donar entrada a les veus eixides a partir de
la trobada amb Jesús. Veus inèdites, febles, insegu-
res. Però insistents. 1 mirar d'evitar en la mesura del
possible la meva participació en el pla urgit contra ell.
En la mesura del possible. Aquí hi havia el pro-
blema.
Hauria volgut fugir.
Calia guanyar temps.
—«M'agradaria pensar-ho, això.»
—«Què? Pensar què? Què és el que no veus clar?»
La seva expressió reflectia la sospita i el recel.
—«Et pregunt una cosa perfectament coherent
amb les informacions que ens has fet arribar. Ens
aconsellares esperar perquè no el creies perillós. Bé.
Ho hem fet. Ara t'estic dient en què ha canviat la
situació. 1 et propòs una conclusió a partir de les
dades que t'acab de donar. Què és el que has de
pensar?»
Em mirava fit a fit.
Insistí.
—«Saps que, dels nostres, n'han marxat un bon
grup darrere ell?»
Ah! Es tractava, doncs, d'això! Un argument defi-
nitiu per al nostre Cap.
—«Que estàs ferit d'ala tu també?»
Cercava un somriure de complicitat.
Per a mi fou una revelació.
M'havia equivocat.
No em demanava una opinió.
56
Exigia, implacable, l'assentiment a una decisió
presa.
El meu cervell es posà a funcionar vertigmo-
sament.
Tanmateix, la sort de Jesús està decidida. Jo res
no puc fer per salvar-lo. S'ho ha cercat. Si no dic
el que vol sentir, pensarà que flaqueja el meu com-
promís. Perquè no és lògic. 1 cauré en desgràcia.
Tenia por.
Sempre som a temps de canviar. En últim terme,
podria avisar Jesús del perill que corre. Després, la
decisió serà tota d'ell, no meva! Al cap i a la fi, què
som jo en l'entrunyellat de forces que s'han posat
en moviment per esclafar-lo!
—«Teniu raó. He estat un ximple.
No tingueu por. No hi tenc res a veure amb un
home que predica l'amor fins per als romans. 0 pen-
sau que puc oblidar el meu pare?»
Havia encertat.
Somrigué, ja sense recança.
—«Perdona. M'ha vingut de nou la teva reacció.
Deformació professional, saps? Acabam per no fiar-
nos de nosaltres mateixos! Veig que estam d'acord!»
Vaig fer un gest d'assentiment.
—«Ho sabia. Per això tenia ganes de comunicar-
te personalment la nostra decisió. Per això i per un
altre motiu.
Mira: hem arribat a un acord amb els Sacerdots.
Nosaltres ens responsabilitzam de l'anada de Je-
sús a Jerusalem. I, una vegada allà, de posar-lo en
mans del Sanedrí. Ells faran la resta.
Així nosaltres aconseguim dos objectius.
Donam als Fariseus una prova del nostre zel per
la Llei i per les tradicions.
1 enfortim la nostra posició davant els Sacerdots,
que ens deuen un favor.
57

A tots, també als romans, els hem demostrat la
nostra capacitat d'acció i eficàcia.
A més, ens desfeim d'un perill cada vegada més
enutjós per als nostres objectius. 1 sense que ningú
ens pugui acusar d'esser els culpables directes de res.
Ens convé deixar la porta oberta als partidaris del
de Natzaret. Quan es convencin de la inviabilitat de
tota proposta no-violenta, acabaran per venir a nos-
altres, ja ho veuràs.»
De manera que aquest era el pla.
Precís, meditat, ple d'avantatges per a nosaltres.
Fred. Objectiu. Cruel.
Res de nou.
—«I quin és el nostre paper, en concret?»
—«Molt senzill.
Hem aconseguit situar-ne un dels nostres entre
els col•laboradors més íntims de Jesús, els qui ano-
mena "els Dotze", com deus saber. Un tal Judes de
Cariot. No el coneixes. No t'ho havíem dit per raons
evidents de seguretat. Però ell sí que està al corrent
de la teva tasca durant tot aquest temps.
Judes ha mirat d'influir en Jesús perquè es deci-
dís a marxar a Jerusalem. No sé com ho ha fet, però
sembla que se n'ha sortit: ja s'ha posat en camí amb
el grup que l'acompanya habitualment.»
Em tomà a mirar als ulls mentre creuava les mans
sobre la taula.
—«La segona part et toca a tu.
Tu seràs el nostre contacte amb el Sacerdots de
Jerusalem.»
L'hauria fet bocins.
Amb prou difícultats vaig poder dissimular la tor-
bació que les seves paraules em produïen.
—«Els contactes que feres a Jerusalem aniran com
anell al dit.
Comprendràs per què volia parlar amb tu. És un
58
poc delicat i demana algú de la meva màxima con-
fiança. Què hi dius?»
No hi havia sortida.
No havia cap sortida.
—«D'acord•» , . ,
—«Molt bé. No esperava de tu altra cosa, estimat.»
Mai no li havia sentit una expressió que s'acostas
d•enfora a una mostra d•afecte. En aquell moment_
em va caure com un tir. Maleïa l'hora que mhavia
fet zelota.
—«Rebràs instruccions.
Fins a llavors, descansa i diverteix-te.
Que la pau sia amb tu!»