Dos capítols abans. "història d'un zelotes"

—«Ha estat un dia difícil, avui!
Tens un poc de temps per a mi?
Un home sense amics és ben poca cosa, no ho
creus?
1 jo avui ja he començat a enyorar els meus amics!
Els enyor i pas pena per ells. Són febles. Són tan
ingenus sovint! Però... són els meus amics.
Voldria que els anàs bé. Ben pensat, els acab d'afi-
car en un bon bullit.
Vine.
Si no frisses, podem seure un poc.
M'agrada veure la posta del sol darrere el llac.
El llac! Jo som de Natzaret, saps? No gaire lluny.
Fa un moment recordava la primera vegada que vaig
veure el llac. Mon pare ens hi dugué, a la meva mare
i a mi. Em va astorar tanta d'aigua, tants de blaus.
Em quedà gravada la remor bellíssima dels rems, en
pegar dins l'aigua. 1 el so sec de les pedres rossegant
amb les ones de la riba.
Jo vaig dir al meu pare que en tornar gran vol-
dria esser pescador. Es va riure de mi a pler. De lla-
vors ençà em fascina el llac.»
Es girà cap a mi:
—«T'avorresc?»
Ijo:
—«No. Gens m'avorriu, Mestre.»
Ho vaig dir a la defensiva, curiós i per pura edu-
cació.
46
Per què m'havia cridat?
Què volia de mi?
No m'acabava de fiar. Devia haver descobert que
jo era allà per espiar-lo?
En resposta als meus pensaments, digue:
—«T'he observat. Fa temps que et veig entre la
gent. T
A vegades passa que et fixes en una persona. 1
sense que sàpigues massa bé per què, et crida l'aten-
ció Tens la intuïció que és una persona interessant.
A mi m'agrada fer-me topadís quan em succeeix
amb algú. Per això t'he cridat. M'ho has de perdonar.
No. No diguis res.
Mira com s'amaga el sol.»
Callàrem.
Jo, incòmode.
Ell, semblava feliç.
—«El teu poble és a prop?
Perquè tu ets de per aquí, com jo.
Basta veure't.»
Li vaig dir que sí amb el cap.
—«El meu pare era fuster. Feia un poc de tot a
Natzaret. Ja saps. Pocs doblers i molta rusca. No hem
tengut mai terres a ca nostra. Un parell d'animals
teníem en el corral. Poca cosa. Però ens ho passàvem
bé! Quin home el meu pare!»
Un nigul de boira va passar pels seus ulls.
—«No pots imaginar com l'he enyorat.
No s'hauria de morir la gent que estimam.»
Sentir-lo parlar del seu pare em produí un calfred.
Com si s'hagués obert un portelló molt de temps
tancat, em volaren fins al cervell impressions d'altre
temps. Nítides, reapareixien imatges volgudes. Deca
meva. De la terra. Del poble. Imatges que em sembla-
ven enterrades per a sempre.
El veia allà assegut, mirant cap al llac.
I jo m'anava trobant bé devora seu.
47

Fou llavors que li vaig dir que era de Cafarnaüm.
Tot d'una me'n vaig penedir: Acabava de rompre
una regla d'or del Moviment. El primer pic.
1 si tot fos un parany per treure'm informació?
—«Simpàtics, els de Cafarnaüm!
No hi devies esser quan jo vaig predicar a la vos-
tra sinagoga.
Et recordaria. Segur.
Hi tenc alguns amics al teu poble. Bons amics.
Són pescadors. 1 ara vénen amb mi•»
No havia notat el meu recel. Millor.
Continuà parlant.
Sense fer preguntes.
Però jo captava el seu interès per mi.
He de confessar que fou una experiència nova. Es-
tava massa avesat a la relació que s'esgota en la tas-
ca que dus entre mans i t'han encomanat sense altra
pretensió que la de ser eficaç.
Notava que m'anava desarmant.
Feia anys que no parlava a ningú de mi.
Feia anys que ningú no em demanava per les me-
ves inquietuds, pel meu benestar...
Em vaig recordar de la primera entrevista amb
el Rabí de Cafarnaüm. Un record dolç.
Li vaig començar a contar coses de la meva infan-
tesa. Coses simples. Intranscendents.
Ell feia comentaris frescs, agradosos. 1 rèiem dels
nostres acudits.
—«Escolta. Saps que t'estic ben agraït?
Avui m'he cansat. Em sentia una mica sol. Un poc
trist.
Sovint en passa. Quan he parlat molt a la gent.
Em deixen sol.
1 avui tenia ganes de xerrar amb algú.
Podem marxar, si vols. No et voldria fer perdre
temps.»
48
Li vaig demanar que per favor ens quedàssim un
poc més.
Començava a fer-se fosc.
—«I si sopàssim?»
Encenguérem foc.
1 ell va treure d'un sarró pa, figues i mel.
Parlàvem. De tot i de res.
Passava el temps i, imperceptiblement, la conver-
sa es feia més nostra.
En un moment donat, vaig sentir la necessitat de
contar-li la mort del meu pare i el que havia signifi-
cat per a mi.
M'escoltava amb una gran tendresa.
'Ell aleshores em digué de la seva lluita interior,
dels projectes que li bullien dins el cap. Veia el món
i, en això coincidíem, perdut en una xarxa inextrica-
ble d'egoismes. Em va parlar llargament del que con-
siderava l'únic remei i l'única sortida. Creia cegament
en la força de la solidaritat amb els més malmenats
per la societat, en la fratemitat universal. Posseïa l'art
de la comunicació i el seu entusiasme era contagiós.
En moltes coses em semblava sentir-me a mi ma-
teix. 1 em fou fàcil obrir l'arqueta de la meva intimi-
tat. Vaig descobrir que teníem molt en comú. Pero
també opcions ben diverses. Visions de les coses gai-
rebé oposades.
No em vaig sentir capaç de dir-li que pertanyia
al Moviment.
Molt menys que jo fos allà per ordre d'ells.
Però no importava. Qualque cosa més fonda que
el que ens separava —i no era poc— em feia estar
de gust amb Ell. Qualque cosa indefinida que tot just
acabava de néixer aquell vespre entre nosaltres dos.
1 encara em faltava aprendre que el que compta
realment, el que fa canviar els homes, sempre és in-
definit: impossible de classificar-ho amb paraules. 1
sempre comença amb una trobada.
49

Ens acomiadàrem tard.
Quedàrem que ens tornaríem a veure.
Em va estranyar que no m'insinuàs fer-me dels
seus.
Li ho vaig agrair.
Li hauria dit que no.