De Cafarnaüm a Jerusalem -Teodor Suau-

—-«T'he enviat a demanar perquè vull parlar amb
tu. La situació ha canviat per a nosaltres. Te'n supòs
al corrent. El Moviment guanya força i això ens obli-
ga a replantejar la nostra estratègia, sobretot pel que
fa als Fariseus i als Sacerdots de Jerusalem. Necessi-
tam el màxim de consens amb les forces influents
en el poble. Cada dia són més els Fariseus que es
fan dels nostres. 1 em sembla que amb algunes con-
cessions sobre el paper de la Llei podríem comptar
amb el suport de tot el grup. Almenys, no el tendríem
en contra.
Amb els Sacerdots és una altra cosa. Mai no se-
ran favorables a qualsevol canvi que suposi minva
del seu poder. Però hi ha un punt en el qual Fariseus
i Sacerdots es troben estranyament d'acord. A Jeru-
salem cada cop estan més inquiets pel camí que pren
l'afer Jesús de Natzaret. El volen llevar d'enmig.
Quant abans millor. Els motius són diferents. Els Es-
cribes i Fariseus hi veuen un destructor de les essèn-
cies d'Israel. Un blasfem molt perillós. Es carrega
la Llei i, el que és encara molt més greu, predica un
Déu incompatible amb la nostra tradició. Es confor-
men a desautoritzar-lo davant el poble i a imposar-li
un càstig tal com preveu la Llei.
Els Sacerdots van més lluny. El missatge de Je-
sús destrueix les bases del seu poder. Això és evi-
dent. 1 li cerquen la pena de mort.
54
Han arribat a una entesa. 1 han elaborat un pla.
La iniciativa és dels Sacerdots. Ens demanen també
la nostra col•laboració.
Mira: aquí tenc una carta del Gran Sacerdot. Em
proposa unir-nos a ells "per acabar d'una vegada amb
aquest perill nacional, que fa el joc als ocupants de
Roma i afebleix l'única força actual d'Israel: la seva
indestructible unitat entorn de la Llei i del Temple".
Ja ho sé, que no li importen gens ni la Llei ni el Tem-
ple, a una geneta com el Gran Sacerdot. 1 que resulta
ofensiu, cínic, sentir-lo parlar dels «ocupants». Però
el problema ara no és aquest. 1 ell ho sap. Per a nos-
altres pot significar quelcom d'interessant. En pri-
mer lloc, suposa un reconeixement gairebé oficial de
la nostra força. Per què creus que s'ha arriscat a es-
criure una carta? Una acció conjunta ens donaria
prestigi davant els sectors que controlen la situació,
romans inclosos, que ja deuen estar assabentats de
tot. .,
Per part nostra, hem arribat a una conclusio.
En la conjuntura actual no es pot tolerar cap no-
vetat que afebleixi l'odi del poble contra els romans
o que posi en qüestió els nostres mètodes per fer-los
fora. Si aquest Jesús representa un obstacle en tal
sentit, ha d'esser neutralitzat sense contemplacions.
Altrament no faria més que impedir i retardar la re-
volta definitiva.
Què en penses tu?»
M'agafà desprevingut.
No esperava que les coses es trobassin així.
Per altra banda, no m'hauria de sorprendre.
El que coneixia de Jesús m'obligava a donar la
raó al plantejament d'uns i altres. Tard o prest s'ha-
via d'arribar a l'enfrontament. El mateix Jesús s'ho
veia venir.
Però... el Rabí de Natzaret ja no significava per
a mi l'objecte d'una missió que hom m'havia enco-
55

manat. S'anava convertint en algú: una persona que
m'interessava. La nostra entrevista —ignorada, grà-
cies a Déu, pels zelotes— m'havia produït un xoc.
L'inici d'una crisi, les conseqüències de la qual no
podia encara mesurar.
En plena contradicció interior, les paraules del
Cap m'abocaven a una presa de postura. A una op-
ció. Esser coherent amb la lògica dels dirigents d'Is-
rael. 0 donar entrada a les veus eixides a partir de
la trobada amb Jesús. Veus inèdites, febles, insegu-
res. Però insistents. 1 mirar d'evitar en la mesura del
possible la meva participació en el pla urgit contra ell.
En la mesura del possible. Aquí hi havia el pro-
blema.
Hauria volgut fugir.
Calia guanyar temps.
—«M'agradaria pensar-ho, això.»
—«Què? Pensar què? Què és el que no veus clar?»
La seva expressió reflectia la sospita i el recel.
—«Et pregunt una cosa perfectament coherent
amb les informacions que ens has fet arribar. Ens
aconsellares esperar perquè no el creies perillós. Bé.
Ho hem fet. Ara t'estic dient en què ha canviat la
situació. 1 et propòs una conclusió a partir de les
dades que t'acab de donar. Què és el que has de
pensar?»
Em mirava fit a fit.
Insistí.
—«Saps que, dels nostres, n'han marxat un bon
grup darrere ell?»
Ah! Es tractava, doncs, d'això! Un argument defi-
nitiu per al nostre Cap.
—«Que estàs ferit d'ala tu també?»
Cercava un somriure de complicitat.
Per a mi fou una revelació.
M'havia equivocat.
No em demanava una opinió.
56
Exigia, implacable, l'assentiment a una decisió
presa.
El meu cervell es posà a funcionar vertigmo-
sament.
Tanmateix, la sort de Jesús està decidida. Jo res
no puc fer per salvar-lo. S'ho ha cercat. Si no dic
el que vol sentir, pensarà que flaqueja el meu com-
promís. Perquè no és lògic. 1 cauré en desgràcia.
Tenia por.
Sempre som a temps de canviar. En últim terme,
podria avisar Jesús del perill que corre. Després, la
decisió serà tota d'ell, no meva! Al cap i a la fi, què
som jo en l'entrunyellat de forces que s'han posat
en moviment per esclafar-lo!
—«Teniu raó. He estat un ximple.
No tingueu por. No hi tenc res a veure amb un
home que predica l'amor fins per als romans. 0 pen-
sau que puc oblidar el meu pare?»
Havia encertat.
Somrigué, ja sense recança.
—«Perdona. M'ha vingut de nou la teva reacció.
Deformació professional, saps? Acabam per no fiar-
nos de nosaltres mateixos! Veig que estam d'acord!»
Vaig fer un gest d'assentiment.
—«Ho sabia. Per això tenia ganes de comunicar-
te personalment la nostra decisió. Per això i per un
altre motiu.
Mira: hem arribat a un acord amb els Sacerdots.
Nosaltres ens responsabilitzam de l'anada de Je-
sús a Jerusalem. I, una vegada allà, de posar-lo en
mans del Sanedrí. Ells faran la resta.
Així nosaltres aconseguim dos objectius.
Donam als Fariseus una prova del nostre zel per
la Llei i per les tradicions.
1 enfortim la nostra posició davant els Sacerdots,
que ens deuen un favor.
57

A tots, també als romans, els hem demostrat la
nostra capacitat d'acció i eficàcia.
A més, ens desfeim d'un perill cada vegada més
enutjós per als nostres objectius. 1 sense que ningú
ens pugui acusar d'esser els culpables directes de res.
Ens convé deixar la porta oberta als partidaris del
de Natzaret. Quan es convencin de la inviabilitat de
tota proposta no-violenta, acabaran per venir a nos-
altres, ja ho veuràs.»
De manera que aquest era el pla.
Precís, meditat, ple d'avantatges per a nosaltres.
Fred. Objectiu. Cruel.
Res de nou.
—«I quin és el nostre paper, en concret?»
—«Molt senzill.
Hem aconseguit situar-ne un dels nostres entre
els col•laboradors més íntims de Jesús, els qui ano-
mena "els Dotze", com deus saber. Un tal Judes de
Cariot. No el coneixes. No t'ho havíem dit per raons
evidents de seguretat. Però ell sí que està al corrent
de la teva tasca durant tot aquest temps.
Judes ha mirat d'influir en Jesús perquè es deci-
dís a marxar a Jerusalem. No sé com ho ha fet, però
sembla que se n'ha sortit: ja s'ha posat en camí amb
el grup que l'acompanya habitualment.»
Em tomà a mirar als ulls mentre creuava les mans
sobre la taula.
—«La segona part et toca a tu.
Tu seràs el nostre contacte amb el Sacerdots de
Jerusalem.»
L'hauria fet bocins.
Amb prou difícultats vaig poder dissimular la tor-
bació que les seves paraules em produïen.
—«Els contactes que feres a Jerusalem aniran com
anell al dit.
Comprendràs per què volia parlar amb tu. És un
58
poc delicat i demana algú de la meva màxima con-
fiança. Què hi dius?»
No hi havia sortida.
No havia cap sortida.
—«D'acord•» , . ,
—«Molt bé. No esperava de tu altra cosa, estimat.»
Mai no li havia sentit una expressió que s'acostas
d•enfora a una mostra d•afecte. En aquell moment_
em va caure com un tir. Maleïa l'hora que mhavia
fet zelota.
—«Rebràs instruccions.
Fins a llavors, descansa i diverteix-te.
Que la pau sia amb tu!»